25 N

Al certamen s'hi van presentar un total de 27 microrelats, tots escrits per dones, dels quals el jurat va escollir el de Montserrat Jiménez en la categoria d'adults i el de Marta Moral en la categoria juvenil. Els seus relats, així com una mostra de la resta que es van presentar i un recull de fotografies de la trajectòria de l'ADR formen part del llibre digital Paraules amb l’esperança de la no violència. Els guanys d'aquesta publicació es destiran a la casa d'acollida que atén les víctimes de la violència masclista a les comarques gironines.

El jurat del certamen, que ahir va fer públic el veredicte coincidint amb el 25-N, estava format per Susanna Rafart, escriptora i poetessa; Adrià Brull, de la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll; Ramon Alabau, filòleg; Jordi Caballeria, editor de Neurosi; Hortènsia Picazo, vicepresidenta de l’ADR i Elisabet Camprubí, presidenta de l’ADR.

Microrelat nº 27

Pseudònim:  rem64

EVOLUCIÓ VITAL

Ancestralment, Les dones han arriba al segle XXI amb una llarga llista de càrregues a les seves esquenes. Problemes de desigualtat en el treball, en la llar, al carrer. No obstant això, no és una conseqüència de la passivitat de la dona i de la seva falta d'esperit lluitador al llarg de la història. Tanmateix, si mirem enrera en el temps trobem a aquelles dones que vàrem lluitar a la revolució industrial, a la revolució francesa, i/o aquelles que reclamaven el sufragi universal femení i que van aconseguir que les dones poguessin votar per primera vegada a la dècada dels anys 30 del segle XX. Emancipant-se cada vegada més del pare, del marit o del germà. Aquesta és la causa pricipal per la qual les dones han anat fent-se camí alhora de fer valer els seus drets.

D' altra banda, la lluita contínua de l'ésser humà l'ajuda a tenir petits afanys de superació amb els quals vol aconseguir les seves fites,que les dones han aprofitat per incloure's dins d'una cultura masclista.Val a dir però que, tot i que l' ésser huma per natulalessa no és dolent, sí que s' ha de fer esment, que tot va en funció de quin és l'ambient en el qual nèix i crèix, així com de les persones que l'envolten. Per això, moltes vegades sentim el desig de controlar, no només, la nostra vida, sinó també la de les persones del nostre entorn.

Tant mateix, els medis de comunicació: televisió, premsa, ràdio, influeixen a les nostres vides a crear-nos un pensament bó o dolent segons siguin les noticies emesses en ells, però sobretot la televisió, que especialment en algúns dels seus canals  emet programació un xic violenta i fan que l'home tingui tendència a èsser violent, només per fet de ser més “ masclista”  davant dels seus similiars.

Amb el transcurs del temps, la imatge femenina a millorat, donat que ha estat capaç de treballar per a integrar-se en una societat de mica en mica l'hi ha permés prendre part a la societat diària,  atenent fins i tot tasques directives a les empreses. Deixant apart l' origen ancestral que donava a la dona el paper obligatori de tenir fills i tenir cura de la llar. No obstant això, no sempre, però si força sovint, sentim una nova notícia sobre la violència de gènere, que cada dia posa a la societat en contra d'aquest, de tal manera que es manifesta cada vegada que una dona és maltractada pel seu company. La societat surt al carrer hi posa de manifest el seu malestar per aquest tipus de fets. Malgrat que, el temps s'ha modernitzat força encara existeix la por al “que diràn”. Per això, moltes dones callen quan són desposeides de la seva dignitat

En conclusió,ja que em de conviure cada dia, forà bó que possèssim de manifest les pincipals raons per sobreviure millor com la felicitat i l'ajuda mútua, que ens ajudaran a sentir-nos millor amb nosaltres mateixos. En lloc de barallar-nos continuament fent-nos mal física i emocionalment, i alhora hem de fixar-nos  en  persones rellevants en les quals poder emmirallar-nos alhora de fer més fàcil la vida de l' humanitat.  Per tant, quina millor paraula que la pau i la concordia per viure més i millor.

Microrelat nº 26

     - Què fas? A mi no em diguis què hauria o no de fer. Què has de saber tu? Ets escòria, no serveixes per res!

       - Jo... Jo havia pensat que el millor...

-     - Des de quan penses?

Vaig sentir un cop. Un morat més a l’esquena de la meva mare, segur. Instants de silenci. Un cop de porta. Com gairebé cada nit des de ja feia uns quants mesos, la meva mare havia abandonat el menjador i s’havia tancat al lavabo. Plors, sanglots, una llàgrima darrere l’altra.

Jo no ho entenia. Per què no el deixava? La meva mare era suficientment forta però, quan el tenia al davant, semblava que aquella heroïna la convertís en un objecte més en la vida del meu... Com es diria?  Pare?

Dia a dia, setmana a setmana, l’autoestima de la meva mare disminuïa, mentre el nombre de morats del seu cos augmentava. Aquella nit, em vaig prometre que seria l’última, no es tornaria a repetir la història. No permetria una altra reconciliació, una altra falsa disculpa, un altre “t’estimo”. L’endemà al matí aniria a la policia. Ella ho amagava darrere el seu somriure, a sota dels jerseis gruixuts i amb la seva vitalitat, ja era hora de que algú ho mostrés a l’exterior.  La meva mare m’havia ajudat sempre, potser ara necessitava que li donés una petita empenta. L’endemà al matí començaria una nova etapa, una nova lluita que caldria superar.

   

PSEUDÒNIM: Daphnia

EDAT: 15 anys

Microrelat nº 25

La Meritxell és va passar tota la tarda cuinant els plats preferits d’en Carles, el seu promès. Des de que va deixar la feina per dedicar-se enterament a ell, tenia molt temps lliure. Aquella era una gran nit, estava decidida a dir-li que estava embarassada.

La porta es va obrir d’un cop sec, en Carles va arribar a casa. La Meritxell, il·lusionada,  va anar a rebre’l però ell la va apartar d’una espenta.

-          Què et passa?- Li va preguntar.

-          Què més et dóna! Deixa’m en pau.

-          Només vull ajudar-te.

-          Com vols ajudar-me tu, si ets una inútil?

-          Només vull que estiguis be, no ho paguis amb mi.

-          Vols callar d’una vegada foca!- Va dir mentre l’agafava pel braç i li retorçava.

Estrenyent el seu braç contra l’esquena, la va empentar cap endavant fent que s’estampés contra la taula. En Carles va mirar a la Meritxell estesa al terra i sense fer cap expressió va marxar. Ella va començar a plorar encara en el terra. Quan va aconseguir recuperar forces, es va aixecar encara amb llàgrimes als ulls i va anar cap al lavabo. Es va posar davant del mirall i va mirar el seu reflex durant uns minuts, immòbil. Després es va aixecar la brusa de coll alt deixant al descobert la seva demacrada figura plena de macadures. Va passar els seus dits tremolosos per les ferides: talls, hematomes... algunes marques eren més recents que d’altres, però la més evident era un gran morat que li ocupava part de l’esquena i la panxa, el morat que s’acabava de fer.  Va començar a pensar: “perquè em fa això? Jo només vull que estigui content... i si marxo? Puc tornar a començar i ser feliç...” Va anar a la cuina i va agafar una ampolla de vi.

L’endemà, quan es va despertar, tenia un gran ram de flors a la tauleta de nit al costat de l’ampolla de vi, buida. Va anar a la cuina on en Carles estava fent l’esmorzar. Va córrer cap a ella i li va dir: “Ho sento molt reina, no se que em va passar. Suposo que vaig tenir un mal dia i ho vaig pagar amb tu.” Una llàgrima va brotar dels ulls d’en Carles. “Jo t’estimo molt, i vull que et quedis al meu costat, perquè jo t’estimo amb tots els teus defectes, i no crec que cap altra persona ho pugui fer. Sopem aquesta nit hi ho arreglem tot d’acord?” La Meritxell va somriure lleument i va assentir mentre en Carles l’agafava de la mà tendrament. “I si té raó? I si m’estima de veritat i no trobaré a cap altre home que ho faci? I si marxo i perdo la oportunitat de ser feliç? Serà millor que em quedi”.

La Meritxell és va passar tota la tarda cuinant els plats preferits d’en Carles, el seu promès. Des de que va deixar la feina per dedicar-se enterament a ell, tenia molt temps lliure. Aquella era una gran nit, estava decidida a dir-li que estava embarassada.

PSEUDÒNIM: Ameba

EDAT: 15 anys

Microrelat nº24

PARAULES AMB L’ESPERANÇA DE LA NO VIOLÈNCIA

Tu no et mereixes això. No pot ser que això t’estigui passant a tu. Quan em vas explicar el que et passava no ho podia creure. Pensar que aquesta situació tant dura passa aquí al costat de casa. Fa un setmana que et veia com si res ,passejant. Una mica més abrigada de lo normal però aparentment normal. Sempre que, tu i jo, estàvem juntes mirant les noticies i sortia un cas d’aquest pensàvem que a nosaltres mai ens passaria. I mira ara, surts al carrer amb els ulls negats i la por ficada al cos. I jo, com tu, també. No es just que això t’estigui passant a tu. No et pot estar passant. Encara penso lo feliços que érem els tres amb 15 anys passant l’estona al sofà. Lo feliços que éreu els dos junts. Per què això ha canviat? Per què algú a qui tant estimes et pot fer tant de mal? No ho puc entendre. Jo esperava que això acabés ràpid, que fossis prou valenta per seguir endavant. Però un dia tot es va tornar gris. El teu somriure va desaparèixer. Les teves ganes de fer coses de seguir vivint t eren gairebé inexistents. La nostra amistat cada cop més llunyana. La valentia que havies demostrat fina llavors s’havia tornat invisible. Ja no feies la mateixa olor d’esperança. Tot indicava que ja eres molt i molt petita, casi insignificant per aquell home al que tant havíem estimat. Les persianes de casa teva ja no s’obrien cada matí amb l’alegria de continuar amb vida i allà a fora no et podrà fer mal. Tot això va desaparèixer de la nostra vida. Com si un fort vents s’ho hages endut. Tu ja no estaves al mes costat. Se que el món està caient sobre teu. Que la por s’havia apoderat del teu cos i que d’esperança en quedava ben poca. Aquella ultima setmana us sentia discutir més que mai. Cada cop cops més forts i els teus braços i cames molt adolorides. El cor partit. Tot l ’amor havia desaparegut entre vosaltres dos. Jo intentava que, quan ell no hi era vinguessis amb mi. Però ja era massa tard, la por s’havia apoderat de tu. Surtis molt d’hora a comprar i tornaves a casa sense deixar de mirar a terra. El mal es feia mes gran i el cor més petit. Després pensava, com ha començat això? Perquè a tu? No trobava respostes.

Un dia ja no tenia sentit preguntar-se res més. Aquell home va dir la última paraula. Va decidir el teu final. Vaig veure la porta obert i vaig entrar a poc a poc, et vaig veure allà. Al llit i amb una gran taca de sang al coixí. Les emocions em van superar, em vaig posar a plorar i vaig trucar a la policia. El meu cos estava ple de ràbia i de tristesa. Com podia haver estat escoltant aquella injustícia cada dia durant tot aquell temps sense dir res?  Al final va arribar el dia que ningú volia que arribés. El dia que ens diries adéu per sempre. Les paraules per la no violència que t’havia dit ja no servien per re. Adéu Ariana, sempre et recordaré.

 Lliri blau.   14 anys                               

Microrelat nº 23

Paraules amb l’esperança de la NO violència:

Des de petita que sento comentaris del poble sobre l’Elisabet, la noia que sempre veus per Ripoll tapada de cap a peus, amb unes botes altes, uns pantalons llargs, un abric blanc de pell llarg i un mocador al coll, encara que sigui estiu.
És la típica dona que no surt mai de casa, que quan surt està trista, amargada i ningú sap el motiu. Jo estava curiosa, volia esbrinar el perquè d’aquella cara, però no s’havia com.
El poble deia que amb la seva parella tenien una violència de gènere, en aquell cas, l’home violava a la dona.
Era un dimecres a la tarda, jo anava cap a classes de dibuix, i baixant pel carrer Sant Pere, me la vaig creuar, em vaig fixar amb la seva mirada, no estava bé. Una senyora gran amb el seu nét van parar-se a parlar amb l’Elisabet, i jo vaig escoltar la conversa dissimuladament. La senyora gran, l’Eulàlia, li demanava com estava, que si ja ho havia arreglat amb el seu home i si ho havia superat tot, ella tota convençuda li va dir que sí, que ja tornaven a ser feliços junts, i que els mals rotllos s’havien acabat, però fins i tot ella mateixa sabia que això no era veritat..
De sobte, salta el nen petit i li diu: No tens calor? La dona no sabia que contestar-li, i l’Eulàlia li diu Pol, això no es demana, anem cap a la plaça!
Vaig decidir saltar-me les classes de dibuix ja que aquest tema de l’Elisabet era interessant i el volia resoldre, la vaig seguir, ella pujava cap a la Carretera de Ribes, cap a casa seu, jo la seguia i a la vegada feia veure que m’estaven trucant per dissimular.
Ella vivia a les cadires, allà en aquells pisos de dalt. Va pujar la pujada i jo em vaig esperar a baix fins que ella va entrar a casa, un cop va ser dins de casa, vaig pujar i em vaig quedar a la porta de casa seu escoltant i mirant per la finestra del costat. Era veritat, només d’entrar a casa ja li va demanar on havia estat amb un to de veu alt, i enfadat, ella amb por va dir-li comprant el pa. L’home la va començar a pegar, li deia que no servia per res, que només feia que portar problemes i que si volia viure bé i sense violència que primer havia de canviar d’actitud, però en realitat, era ell el que era agressiu, ella es va defensar li va dir que parés, que el pròxim cop aniria a la policia a denunciar-lo, que volia viure sense ell! De cop l’home l’agafa per la samarreta, li dóna un cop de puny al ull dret i li diu, com dius? Tu, denunciar-me? Pobre de tu!
Jo no sabia que fer, estava espantada, vaig trucar a la meva mare i li vaig explicar tot, sé que no m’hi havia de posar, però patia per la Elisabet. La meva mare em va dir que aniríem a denunciar-lo, encara que no era el nostre problema però que a vegades s’havien de fer i que aquestes era una d’elles. Vam anar a la policia, ens demanaven probes, li vam dir que si va a casa l’Elisabet i mira els blaus que té pel cos, allà tindria probes, i així va ser, la policia se’l van endur i el van tancar a la presó i l’Elisabet ens va agrair tot, no sabia com agraint-s’ho i nosaltres li vam dir que ara que pot, que sigui feliç i que ho hauria d’haver denunciat abans.

RIPOLLÈS  14 anys

Microrelat nº 22

“PARAULES AMB L’ESPERANÇA DE LA NO VIOLÈNCIA”

Era un dia d’estiu, calorós, i ja feia molt temps que veia la Joana, una meva amiga, que estava molt trista, amb el cap moix, el ulls negat i quasi bé cada vegada que estava amb ella plorava.

I... al cap d’una setmana ja no hi era, havia deixat orfe el seus fills. La Joana no havia tingut una vida justa, immerescuda. El seu home l’estava amenaçant de violació. I un dia es van separar. L’home s’ho va prendre malament i  un mes desprès mentre estava passejant pels carrers de Ripoll en va trobar el seu ex marit i la va segrestar i se la va endur a casa seva. Allà la va matar. Dies més tard vaig trucar a la Joana, li vaig enviar missatges i no donava senyals de vida.

Vam anar a buscar la policia i li vàrem explicar aquest cas d’aquesta violació. La policia va anar averiguant  i van descobrir que el final la va matar el seu ex marit. L’endemà va sortit en el diari amb el títol “Nou cas de violació” . Ara tots el habitants de Ripoll estan amb la por el cos. 

                                   Dofí      14 anys

Microrelat nº 21

“Paraules amb l’esperança de la NO violència”

Fa uns quants anys enrere vaig conèixer a la Marta al institut de secundària de Ripoll a 1r ESO, i ens vam fer molt amics en el llarg del temps. Quan feia 3r ESO ja no érem gaire amics amb la Marta perquè ella va trobar novio i ja no parlava tant amb mi, i ja la considerava una persona normal com les altres.

Va anar passant el temps i vaig oblidar a la Marta per complert. Em vaig anar fent adult, vaig madurar i veia d’una altre manera la vida.

Un diumenge vaig quedar amb els meus amics de treball per anar al centre de Madrid a prendre un “relaxing cup of cafè con leche in the Plaza Mayor”. Quan hi vaig arribar els meus amics ja hi eren asseguts en una cadira ala terrassa d’un bar, vaig anar cap allà i vam començar a parlar i a passar l’estona fins que sigues l’hora de anar cap a casa amb els meus dos fills i la meva dona. I així va ser, em vaig acabar el meu “cafè con leche” i amb el cotxe vaig anar cap a les afores de Madrid que es on vivia, a reunir-me amb la meva família. Però quan ja havia sortit de la ciutat vaig passar per un barri que no feia molt bona pinta, hi vaig passar ràpid, però caminant per allà tota sola i amb una cara de pocs amics em vaig trobar una persona que no m’esperava que estès allà, era la Marta. Ràpidament vaig baixar del cotxe, i la vaig cridar tot anat cap on estava. Quan es va girar tenia una cara molt trista i semblava amargada, llavors li vaig preguntar que n’era de la seva vida i ella em va dir que es va casar amb el Sergio, el novio que va tenir quan feia secundària i que no s’han deixat mai i es van traslladar aquí a Madrid perquè era d’on venia el Sergio. Jo li vaig explicar la meva vida també i vam estar molta estona parlant de nosaltres i al final li vaig dir si volia venir a casa meva a conèixer la meva família, però llavors el rostre li va canviar completament i va dir que no podia perquè sinó el Sergio s’enfadaria molt, i llavors jo li vaig dir que ja ens veuríem mes a menut, i me’n vaig anar cap a casa. Quan vaig arribar li vaig comentar a la meva dona la Sílvia que m’havia trobat amb la Marta que era una amiga meva de petits.

Van passar uns quants mesos i la vaig tornar a veure, anava amb la meva família, i aquest cop estava molt mes trista que l’altre dia. Li vaig presentar a la Sílvia i als meus dos fills el Pol i la Sara. Ens vam trobar al centre de Madrid i ella va dir que anava a la Farmàcia a comprar medicaments perquè no es trobava gaire bé. Però aquella vegada va ser la última que ens va m veure perquè al cap de dos mesos es va morir. Em vaig assabentar per les noticies i havia mort perquè el seu home, el Sergio l’havia maltractat i s’havia mort perquè també l’havia drogat, llavors al Sergio el van tancar a la presó i no va sortir mai mes.  Vaig assistir al seu funeral i aquell dia vaig estar fatal i tenia molta pena dins al cos.

PSEUDÒNIM: Tomàs Vislou    14 anys

Microrelat nº 20

PARAULES AMB L’ESPERANÇA DE LA NO VIOLÈNCA

Sempre l’havia vist amb un gran somriure a la cara, sense preocupacions; això fa uns dos mesos aproximadament, des de que va començar a anar amb aquell tipus d’uns 38 anys , amb la cara amargada, sense alegria i una mica descuidat. Aquell individu no feia per ella, la Marta, sempre tant feliç ; i ell ,en canvi, tant amargat i seriós.

Recordo que la primera setmana que festejava amb aquell home se la veia molt contenta. Però van anar passant els dies i vaig observar que ja no feia la mateixa cara, que aquell gran somriure anava desapareixen del seu rostre. També vaig poder contemplar que es solia posar amb més freqüència mocadors, jaquetes i ulleres de sol, i en cap moment s’ho treia. Estàvem a ple estiu. A partir d’aquí també es va tornar més esquerpa, intentava evitar la vida social i es quedava tot el dia a casa, menys per anar a fer la compra.

No volia pensar malament d’aquell individu, per tant que al principi només em pensava que serien paranoies meves ,i que el més probable era que es trobava malament i volia quedar-se a casa per descansar, res més. Fins que un dimarts al matí la vaig veure al marcat, ple de gent,  sense voler va xocar contra una nena petita i li van caure les ulleres de sol. Tenia l’ull morat i inflat, ràpidament va tornar a agafar les ulleres i se les va tornar a posar. Vaig al·lucinar molt al veure-li aquell ull tan morat, “serà malparit!”, vaig pensar, com un home pot fer-li una cosa així a la Marta, una maquíssima persona per fora i per dins, una ànima que no li faria mal ni a una mosca.

Vaig córrer cap on es dirigia ella i li vaig dir que perquè es deixava fer tal cosa, i a més sense dir-li a ningú, em va dir que no passava res ,que s’havia donat un cop amb l’armari .Però jo ja sabia el que passava , i li vaig dir que si no li confessava això a la policia , ho faria jo. De sobte va esclatar en llamp, la vaig abraçar amb força i la vaig poder convèncer de que expliqués tot el que aquell descarat li estava fent a la policia, i així ho va fer.

El mateix vespre va aparèixer la policia davant de casa seu i se’l van endur ràpidament cap a comissaria. La Marta no sabia si feia bé ,encara tenia por de que aquell desgraciat tornés per pegar-la i fer-li molt més mal.

Ara ja torna a ser la d’abans, sempre alegre, sempre feliç. I el més bo és que no s’ha tornat a veure mai més aquell home des d’aquell vespre d’estiu, i per fi la Marta ja podrà tornar a viure sense preocupacions , com feia ella sempre. Sempre em diu que no sap com donar-me les gràcies per ajuda-la a tirar endavant i fer front a aquell problema, i no calen , amb tant sols la seva cara de felicitat , de poder tornar a sentir-se lliure ja ,em fa sentir bé, l’he ajudat i això d’això es tracta, fer feliç a les persones. Esperança a la NO violència. 

ESQUIROL    14 anys

Microrelat nº 19

“PARAULES AMB L’ESPERANÇA DE LA NO VIOLÈNCIA” 

Un dissabte al matí, vaig anar a comprar el pa. Em vaig creuar amb una dona, tenia uns 40 anys. Anava vestida esportiva, portava uns auriculars, escoltava musica. Es veia una dona segura de si mateixa i feliç.

Un dia me la vaig tornar a trobar, feia molt sol i calor. La vaig veure venir de lluny, ella es va treure el jersei. Anàvem per aceres contraries, la vaig mirar de reüll i tenia un gran blau al braç. Després de tres dies, la vaig veure caminant de lluny, cosejava.

Una setmana mes endavant, em vaig trobar la dona al forn. La vaig mirar i tenia la mirada perduda i semblava cansada. Aquell vespre, li vaig explicar a la meva mare tot. Ella em digué: ”el seu marit la pega”.

L’endemà, anàrem a trucar a casa seva. Ens convidà a entrar a casa seva. La meva mare tenia raó, el seu marit la insultava i la maltractava. Aquell dia mateix, la vam acompanyar a la policia, ja que ella no tenia valor d’anar-hi sola. Era mare de dos nens i una nena.

Després de cinc dies, la policia va sentenciar una ordre d’allunyament, així, que el marit va anar a viure al poble del costat.

Dos mesos mes tard, la dona ens va trucar i vam quedar per prendre un cafè. La dona havia recuperat la seva vida, tenia els nens sempre amb ella. El pare havia perdut la custodia.

 L’endemà, van trobar el cos de la víctima a casa seva. L’exmarit l’havia assassinat. El van tancar a la presó 10 anys. Però, són prou 10 anys pel patiment, sofriment i dolor de la senyora, i amés la seva vida, també el fet de perdre el pare i la mare de 3 nens que no en tenen culpa?

Piquenbauer                      14 anys

Microrelat nº 18

“Paraules amb l’esperança de la NO violència”

Un dia quan anava cap al col·legi, per la carretera de Ribes, vaig  veure una noia d’uns quaranta anys. Només se li veia la cara tota la resta del cos la portava tapada . No feia gaire bon aspecte, se la veia trista, amb un ull de vellut, amb ulleres...  Recordo que fa uns dos anys l’havia vist amb dos nens i els seu marit. Però, ara sempre que la veia, que era poc, molt poc, anava sola i sempre abrigada perquè només se li veies la cara, fos hivern o estiu sempre hi anava. Jo no s’havia perquè sempre anava abrigada.

Ara ja feia una setmana seguida que la veia, jo la saludava però ella no deia res. Cada setmana la veia fins hi tot em va arribar a saludar, però un dia concretament el dimarts ja no la vaig veure.  Vaig pensar que era que no havia pogut sortir per alguna cosa hi ho vaig deixar estar.

Al vespre mentre estava sopant vaig veure que a les notícies van dir: “Nou cas de violació de gènere, a Ripoll”.  Quan varen dir el nom de la víctima em vaig posar a plorar. Era la dona que últimament estava veient cada dia al carrer i que justament avui no l’havia vist.   

El dia següent vaig estar pensant amb ella. Ja començava a entendre coses: segurament anava tant abrigada perquè el seu cos estava ple de morats i ferides que el seu home li havia fet i que no volia que es veiessin.

Els dos nens varen quedar orfes ja que després de matar a la dona l’home es va suïcidar. Ells anaven a una altre escola, però jo cada cop que els veia els preguntava si volien vindre a jugar, per a veure si s’animaven una mica. Perquè jo els veia molt tristos        
                                                          
              Sargantana viva                                 14 anys

Microrelat nº 17

Paraules amb l’esperança de la no violència.

Aquell dia em va marcar, em va ensenyar que es més important en una família.
 

Tot va començar així:
 

Era un dia qualsevol, tornava a casa de l’escola i vaig entrar i com sempre hi havia la meva germana mirant el “salvame” i cada cop que parlava la Belen Estevan es tornava boja. Jo vaig anar a la cuina a pel meu berenar i després me’n vaig anar a la meva habitació a passar l’estona. Al cap d’una hora sento que el timbre de la porta sona però com que hi va la meva germana no hem preocupo però després la sento cridar, però vaig suposar que seria per el programa de televisió i vaig continuar amb lo meu.

Avorrit vaig decidir jugar una estona a la videoconsola i com que no trobava el meu videojoc preferit vaig anar a mirar si la meva germana sabia on podia estar però resulta que teníem visita . Era una noia alta molt maca amb una nena petita agafada del braç, jo no sàia qui era però ella semblava coneixem fins que em va dir que era la meva germana gran que havia marxat de casa als divuit anys per que estava embarassada que havia decidit tornar a casa per arreglar les coses amb la meva mare.

Jo estava molt content però no m’acabava de creure que hagués tornat per fer les paus amb la mare però no hi trobava cap altre motiu així que no li vaig donar gaire importància. Més tard quant va venir la meva mare van parlar amb la meva germana gran i es van perdonar però la meva germana. Van passar uns dies i la meva germana semblava tenir por de sortir el carrer i no parava de rebre trucades d’un home desconegut. Un dia la meva germana es va deixar el mòbil a cas i aquell home va trucar, jo vaig contestar i aquell home parlava cridant i deia que si no tornava la mataria, jo em vaig espantar i quant la meva germana va tornar per agafar el mòbil jo li vaig dir que sàvia que un home l’estava amenaçant. Ella em va explicar que aquell home era el seu marit i que un dia va perdre la feina i va començar a beure, i un dia que va arribar borratxo la va pegar i que ella va decidir abandonar-lo.

La meva mare i la meva avia s’havia amagat rere la porta de la cuina i ho havia sentit tot. La meva germana i la meva avia van estar parlant amb la meva germana i van decidir d’anar a denunciar a l’home que la maltractava i així ho van fer. Aquell home va ser denunciat però no es rendia i un dia va venir a casa i la meva germana mitjana que no sàvia quin aspecte tenia el mal tractador  li va obrir  la porta i el va deixar a soles amb la meva germana gran. L’home va amenaçar la meva germana i la va pegar però en el moment just va entrar la meva mare , va veure el que passava, va agafar la planxa i li va donar un cop ven fort al cap, tant fort que el va matar. La meva mare va anar a la presó però no hi anava com a delinqüent sinó com a mare que protegia als seus fills.

                          Tabo taco   14 anys     
                                                                                                                       

Microrelat nº 16

“Paraules amb l’esperança de la NO violencia”

Mai hagues pensat que la Roser amagues un secret aixì. Ella era una persona exemplar, sempre amable amb tothom i amigable, sempre ajudan a tothom, però ningu savia que radere de aquells ulls blaus hi hagues tant de dolor amagat i guardat durant tants anys. Jo i ella erem molt bons amics. Cada dia a la mateixa hora ens reuniem en la mateixa pastisseria per fer el que feiem sempre riure i mejar pastissets de poma, ells sempre estaba fent bromes i ajudant als que ho necessitaven, quan ella mateixa era la que necessitava més ajuda, perque quan ella arribava a casa sempre passava el mateix el seu home la pegava i aveguades fins i tot se li veien els morats, però ella sempre tenía alguna escusa per encubrir les seves agressions. Un dia vaig veure que sortia de un carrero amb la cara coverta de sang i coixa i vaig anar corrents a ajudar-la, ella casi no podía caminar li havien fet molt de mal. Ella em va dir que li havien robat tot el que portava a sobre, però la veritat era que el seu home la havia pegat perque ella li havia amagat el alcohol que tenía a casa, li vaig dir que anes a la policía a possar una denuncia però ella es va negar rotundament, el cas debía de ser que ella encara tenia algun sentiment bo per aquell home. Em va dir que la deixes anar cap a casa que necessitava descansar i despres de acompañar-la fins a casa seu em va dir que si volia quedar amb ella dos dies despres perque en aquell estat al dia següent no podría ni aixercar-se del llit, li vaig dir que es prengues el temps necessari per recuperar-se. Dos diez després ella em va trucar i em va dir que al dia següent si que podría quedar per que anessim a breñar junts, jo em vaig posar molt content i li vaig dir que estaba encantat de poder-la veure al dia següent, després ella va penjar ràpidament per havia arribat el seu home del bar borratxo com sempre però aquell dia va ser diferent estaba molt malament i portava un ganivet a la mà. Al dia següent vaig anar al restaurant i vaig veure que no estaba alla, em vaig esperar una hora i com que vaig veure que no venia vaig intentar trucar-la però tampoc responia al telefon, vaig anar a casa seu a veure que passava i em vaig trobar amb dos cotxes de la policía i una ambulancia, rapidament vaig preguntar-li a un agent que estava passant i em va dir que un home havia matat a la seva dona i ell s’havia suicidat minuts després, vaig preguntar qui era la dona i em van dir que es deia Roser, el cor s’em va partir, em va palidir la cara i no podía estarme de plorar, perque la Roser i jo erem amics desde parvularia i sempre haviem estat junts en les bones i en les dolentes. La vritat es que ara cada dia dia em despertó i pensó en el dia en el que ens varem coneixer i sempre desitjava no haver-la coneixer per no tenir que sofrir per la seva mort ni anar al seu enterrament. Ja no tornaria a menjar pasitisset de poma amb la Roser i tampoc la tornaria a veure riure mai més.

Pseudònim: Jacob

Edat: 15 anys 

Microrelat nº 15

“Paraules amb l’esperança de la NO violència”

EXPEDIENT 134569:

Jefferson Xoc, un ciutadà passejava cada dia pel carrer Gràcia, Barcelona, a ell li agradava mirar a les persones i els seus trets personals, sense antecedents penals.

Tota la gent que el coneix diu que és totalment normal.

DELICTE 13456869:

Violència de gènere. Rapte. Homicidi. Ritual satànic.

MOTIU 13245669:

Segons el què hem esbrinat la dona, la Cande, no va seguir les instruccions del Jeff i per tant després de l’acte es va produir un homicidi.

LLOC 1324567569:

Passeig de Gràcia a un local petit.

Situació geográfica:

X:345

Y:-897

Z:234

PISTES 3456721369:

Un diari que diu(em resumit el diari als dies més importants):

20/9/2013:

Veig milers de persones diferents al dia, ningú és igual, ningú és perfecte, menys ella; ella és l’elegida, ella, ella, ella, sempre ella....

3/10/2013:

Ja tinc totes les seves dades, se quin recorregut fa cada dia, on va, on viu, però ella no sap res...Aviat, aviat...Aviat serà el gran dia....

20/10/2013:

Ja me preparat, està tot llest, només e d’esperar la nit perfecte on la lluna sigui plena i el ritual sigui exacte...(la gent ens a confirmat que just aquell dia en Jeff tenia un aspecte diferent, la cara molt pàl·lida, molt prim, va portar tot el dia la caputxa posada, tenia un caràcter molt dur, i a més just als l’ extrems dels llavis tenia uns talls els quals li obrien la boca fins gairebé a les orelles).

31/10/2013

Avui és la gran nit, avui el meu cos i el seu seran un de sol i per fi seré fill de l’obscuritat i podré manar sobre tots els éssers vius.

Jajajajajajajajajjaajajjajajajajajajajjajajajajaja. 

CONDEMNA 12345469:

Tancament a un manicomi d’alta seguretat.

Cadena perpètua. 

La policia va trobar el cos d’en Jeff 3 dies després de l’homicidi mort i flotant pel riu.
 

Pseudònim: Esgarrifós1

Microrelat nº 14

“Paraules amb l’esperança de la NO violència” 

Pràcticament cada dia veig a la meva veïna sortir de casa, sempre marxa a la mateixa hora, a dos quarts de set del dematí. La Irene és una dona vora els 40 anys que no té feina, només aquests últims mesos va a fer una substitució al mateix supermercat on treballa la meva germana gran, la Mar. Va a substituir a una dona que està de baixa per maternitat. No van gaire lluny a treballar perquè el supermercat està dos carrers més amunt.

Érem a mig mes d’agost amb una calor insuportable, la Irene només feia un mes que anava a treballar.

Cap a les dos quarts de tres jo estava morta de gana i sento el soroll d’unes claus i vaig fer un bot d’alegria perquè era senyal de que arribava la mare. Tal dit tal fet, va arribar la mare i mentre ella em feia el dinar jo parava taula. Cap a tres quarts de tres que tot just jo i la mare començàvem a dinar. Vam sentir molts crits a la casa del costat. Ens vam mirar per un moment però vam pensar deuen estar renyant a el Lluc, el seu fill, i com si res jo i la meva mare vam acabar de dinar tranquil·lament, vam desparar taula... Ja eren gairebé un quart de quatre i a dos quarts la mare havia d’anar a treballar a l’agència de viatges.

Jo em vaig estirar al sofà a mirar la televisió. Ja era hora de que canviessin el torn al supermercat, quan eren al vestuari del supermercat per canviar-se per marxar, va veure una imatge molt impactant, la Irene quan es va treure la camiseta estava d’esquenes a la Mar i va veure que la seva esquena estava plena d’esgarrapades, les espatlles i el clatell completament blau, els braços també esgarrinxats... Bé pràcticament estava destrossada de dalt a baix.

La Mar en veure això li va demanar:

-Irene! Que t’ha passat? – digué amb una veu espantada

-No, res. He caigut quan estava de camí cap aquí i m’he fet mal.

La meva germana, sense pensar-s’ho dos cops la va agafar i es van assentar a parlar. Al acte les dues estaven plorant. La Irene tenia la mural per terra i li va explicar tot. Poc després la Mar li va dir mira Irene anem a denunciar-ho el més ràpid possible, que sàpigues que t’animo moltíssim. Tal dit tal fet, quan érem ja al vespre i el supermercat era tencat, la Irene va venir a casa i va demanar per la Mar, la Mar va baixar de la seva habitació i a les vuit van agafar el cotxe i van anar a la policia a denunciar. Li van explicar als policies el que havia passat i quan ja havien fet la denuncia, van anar cap a casa, cadascuna a casa seva. És van despedir, li va desitjar el millor. Quan la Irene va arribar a casa a poc a poc, perquè anava amb crosses, li va dir el seu home, marxo de casa, no vull estar més aquí amb tu i que em maltractis. L’home se’n arrepenteix, li demana perdó, li diu que ho sent molt... I la Irene té l’autoestima molt baixa i el maltractament psicològic la va afectar i el va perdonar.

Així va ser, al cap d’un temps semblava que tot anava bé, havien passat uns dos mesos i la Irene es seguia sentint dominada per en Francesc, el seu home. La Irene un migdia va arribar més tard a casa perquè tenia molta feina i en Francesc, li va venir un atac de nervis i la va apunyalar. La Mar, no sabia res, estava substituint-la mentre ella anava a dinar i a les cinc quan havia de tornar, no arribava. La Mar estava molt espantada perquè temia que hagués passat el pitjor. La meva germana, va fer les seves hores fins a les vuit i quan va plegar va anar a casa seva, va picar el timbre i ningú va contestar.

L’endemà va mirar les noticies al dematí mentre esmorzava i va veure que havien maltractat a una dona i la havien apunyalat, era la Irene.

Catalunya            14 anys 

Microrelat nº 13

PARAULES AMB L’ESPERANÇA DE LA NO VIOLÈNCIA 

Ja se que només tinc 14 anys i no entenc gaire d’aquests temes delicats, però només volia donar suport a les noies que han passat per aquesta situació i explicar la història d’una que vaig arribar a conèixer.

Sempre recordaré aquella noia joveneta que, com cada matí, sortia d’aquella casa (amb un jardí descuidat i una façana grisa i terrorífica) amb una cara bastant nerviosa i lo mes important, semblava morta de por. Sempre era la mateixa rutina: sortia, anava al forn del costat a buscar pa i tornava, tremolant, a entrar en aquella casa, si se li podia dir casa, i no sortia fins el dia següent.

Quan sortia de bon dematí, com que era l’hora de que jo anés a escola, la saludava però ella ni s’immutava, però el que si que feia era girar-se de cop i observar la finestra de la casa, com si esperes veure-hi algú.

A l’hora de dinar i de sopar, a casa sempre els i deia als meus pares que intentessin parlar amb aquella noia aviam que li passava però era inútil, sempre em deien lo mateix: no t’has de posar en la vida dels altres, segur que està nerviosa per la feina o pels temps que corren ara. Tot i dir-me això jo continuava preocupada per ella.

Un dissabte al damatí vaig despertar-me dora i vaig anar a mirar expressament per la finestra per veure com sortia a buscar pa, com cada matí, però aquest cop en lloc de veure-la, el que vaig sentir van ser molts crits que venien de casa seva.

Vaig posar-me l’abric i unes sabates ràpidament, i vaig baixar pitan per veure que passava. Un cop al carrer vaig veure que feia una calor impressionant, ja que erem el mes d’Agost, i al moment la noia va sortir de casa per anar al forn i vaig fixar-me que es posava la jaqueta corrents per marxar i que una llàgrima li queia per la galta. 

Després vaig pensar una mica i vaig començar a relacionar les coses: aquella noia nomes sortia un cop al dia, quan estava a casa cridava a vegades (suposo que algu o algú li devia fer mal) i per últim, en ple mes d’Agost anava amb una jaqueta.

A casa els i vaig dir tot això als meus pares i també van començar a pensar algu estrany i al final tots tres vam anar a picar a la porta d’aquella casa. La persona que va obrir la porta, era un home, si fa no fa, de la mateixa edat de la noia. Li vam preguntar quan temps feia que vivien allà i tal però l’home era bastant tancat i va respondre en general.

Mentre els meus pares estaven distraient en aquell senyor jo vaig dir que marxava però en realitat vaig colar-me pel jardí i vaig poder entrar a la casa. Pujant les escales vaig trobar una habitació on hi havia la noia, i sense l’abric casi no se la reconeixia perquè estava plena de morats blaus, liles, vermells... Li vaig demanar com es deia i ella em va contestar que el seu nom era Julia. Amb un moment em va resumir que aquell home era el seu marit i que l’havia estat maltractant i pegant. Li vaig deixar el meu mòbil i amb un moment va trucar a la policia mentre els meus pares eren a baix entretenint-lo.

De cop es van sentir sirenes de policia i el senyor es va espantar, va tancar la porta d’abaix i va entrar corrents. Jo per sort ja havia sortit pel jardí i vaig dir-li’s que la noia estava a dalt i que l’home també. La policia va entrar corrents dins la casa i un cop els van trobar, van detenir al senyor i per sort van poder ajudar a la Julia i va rebre tractament per poder continuar amb la seva vida.

Això si que va ser una dona valenta i lluitadora perquè va aconseguir oblidar aquests moments de la seva vida i per sort va passar pàgina i va continuar. Totes les dones que han passat per això tindrien que intentar fer el mateix.

PITUFA CATALANA                               14 anys 

Microrelat nº 12

Paraules amb l’esperança de la NO violència

No em pensava que una paraula com VIOLÈNCIA em pugues fer escriure aquest text ni que em pugues fer pensa en com hauria d’actuar respecta aquesta paraula amb gran significat. Però si, ja tinc una edat com per pensar en el meu futur i en el futur d’aquelles dones que per culpa de la violència de gènere han viscut amb por, amenaça, inseguretat... Per sort, no he tingut algun o altra familiar o amic molt proper que li pogués estar passant. 

Quan em van parlar d’aquesta paraula a classe vaig pensa: I si ara mateix algú estigués patint aquesta violència de gènere i, perquè no, una persona propera a mi? La resposta no la vaig tenir clara de seguida però vaig saber que a mi no m’agradaria per res del món, trobar-me en una situació d’aquest tipus.

Després d’haver pensat en aquesta paraula, em va venir un pensament una mica curiós al cap: fa fred, tothom va abrigat amb abrics, anoracs... però i si algú darrera d’aquell abric o anorac amagués un cos dèbil, amenaçat, insegur, amb por...? O si aquells pantalons o mitges negres estiguessin amagant morats, esgarrapades, pessigades...? No sóc qui per pensar això però com tantes noticies que surten avui en dia a la televisió, a la radio, al diari... no seria gens estrany que alguna d’aquelles persones que passegen pel carrer pogués estar patint algun tipus de violència de gènere.  

Avui en dia només cal obrir la televisió per veure que en el món que estem no tothom ho passa bé. Cada dos per tres surten histories d’aquelles nois o la majoria noies que a causa de la violència de gènere han patit molt i molts han acabat morts. Històries de parelles que comencen amb amor i acaben amb odi, que comencen amb tendresa i acaben amb rigor, que comencen amb somnis i acaben amb il·lusions... però que acaben amb una vida feta pols i amb uns desitjos que no tornaran mai a ser somnis.

He tingut la sort que no fa gaire vaig estar ajudant a les dones que pateixen una malaltia bastant comuna: EL CÀNCER DE MAMA. No vaig conèixer a ningú ni vaig estar amb aquelles dones però vaig participar en la causa i això em va fer més forta i amb ganes d’ ajudar aquells que de veritat ho necessiten. Amb la violència de gènere sento el mateix, sento que necessiten ajuda, que no es fàcil passar per una situació així ni que es just que moltes persones no visquin a gust. M’agradaria participar encara que no ser com fer-ho ni com es pot ajudar a una persona si jo no he estat en una situació igual. Però sí, m’agradaria ajudar i que aquelles persones que van perdre el somriure per culpa de la violència poguessin tornar a ensenyar les dents a obrir el cor i a viure de manera segura, satisfactòria i amb ganes de començar una vida nova.

Per mi el somriure és la forma d’expressió més senzilla que conec i que tothom l’hauria de fer servir per expressar com se sent. Així que tothom te dret a riure! Riem sempre! Així tothom veurà que som feliços i que encara que haguem tingut un passat que no ha set just podem dir aquí estic i aquest és el meu futur!

Poder viure sense por no hauria de ser un dret, sinó una obligació!

Camí d’esperança                   14 anys

Microrelat nº 11

Pseudònim: MOTS

Te´n vas. Te´n vas i tot sembla més diàfan. El capvespre ho ha tintat tot d´ una llum càlida i tènue. Una llum que suaument ens amanyaga. Hem posat els teus records a redós del nostre cor. Fotos que desprenien promeses. Imatges de temps passats que esdevindran oblit. Aquell obsequi  que vas portar després d´aquella primera vegada. També l´ altre. I l´ altre. Apilonem records amb regust caducat. La música que ens agradava. La que ballàvem. La que escoltàvem. Caixes i més caixes. Col·leccions de pensaments. D´avui .D´ahir. Aquells dubtes no resolts. Paraules malgastades. Ferides mal guarides. Un t´ estimo memoritzat i un perdona disfressat. Te´n vas i tot sembla més diàfan. Una melodia suau de fons. Un somriure oblidat. Un tornar a caminar.

T´ allunyes. T´allunyes i des de l´habitació el cel es llegeix més  blau. La teva ombra es desdibuixa .Hem canviat aquell pany. Hem llançat aquell discurs. Aquell vestit no em quedava malament. Aquell  poema rimava bé. A l´escudella de Nadal no li faltava sal.  El veí de sota només era el veí de sota. Aquell sopar era d´amistat. Aquelles paraules foren encertades . Al telèfon no hi havia missatges estranys. Aquella feina la feia bé. Aquell cop no el mereixia. T´ allunyes i des de l´habitació el cel es llegeix més blau. I, mica a mica  amb tu s´allunyen també tots aquells aquells que mai vas saber entendre. Aquells aquells que mai vaig poder expressar prou bé. T´ emportes mirades  feroces i mots arravatats.

Però tornes. Tornes i ho fas sense avisar. I tot fa pudor de recomençar. Un cel vermell que escapça el capvespre .Un tro que desvetlla el silenci .Ensumo l´enyor d´un tornar-se aixecar, d´un caminar que tal vegada no esdevindrà .I deixo escolar un munt de promeses que vilment sedueixen l´innocència de tornar-se a comprometre. Tornes i ho fas sense avisar. I tot fa pudor de recomençar.

T´apropes. T´apropes. Cerques escriure un nou capítol i embolcalles l´ocasió amb el discurs de la oportunitat. Paraules ensucrades que emmascaren  més excuses i confonen la realitat. T´apropes i sedueixes de nou. I desvetllem els  records apilonats. I ens rendim a més possibilitats. I guarim la ferida .I busquem noves fites . I imaginem un altre final. Però....

Hi tornes. Ferotge, esquiu, vigorós.  Hi tornes .Fort, perenne, immortal.

Te´n vas. T´allunyes. Però tornes. T´apropes. Hi tornes. Te´n vas. T´allunyes. Però tornes. T´apropes. Hi tornes. Te´n vas. T´allunyes. Però tornes. T´apropes. Hi tornes.

I és en el maleït ressò d´aquest espiral cobdiciós que em deixo emportar per l´ alè renovat d´ un nou principi. Esquivo els records, les mirades i paraules emmagatzemades en aquell munt de  caixes apilonades i camino amb pas ferm allà on el cel es llegeix més blau .Allà on la melodia és més suau i la llum una mica més càlida..

És en el maleït ressò d´aquest espiral cobdiciós que escric jo mateixa amb pols ferm el capítol que amb deliri malatís una i altra vegada havies volgut iniciar. El del relat amb final feliç. I no deixa de ser un nou horitzó que guarirà ferides i on cada cicatriu  et farà esdevenir més dèbil, més caduc i...una mica més mortal.

Me´ n vaig.  M´ allunyo.

No torno.